diumenge, 20 de desembre del 2020

Proves III part: Yamaha Tenere 700




Sempre m'han agradat les motos aventureres i d'estètica trail i sobretot que amb elles es pugui sortir a fer off road. Després de provar la V-Strom 1050 i l'Africa Twin, li tocava a la nova Ténéré 700.
 
L'ordre no és fruit de la casualitat. He volgut fer un recorregut de moto gairebé asfàltica en la seva totalitat, com és la Suzuki V-Strom 1050, a una moto polivalent, que és un molt bon compromís fora de l'asfalt com és l'Honda Africa Twin, finalitzant amb una moto enfocada a l'ús off road, encara que per tenir aquestes virtuts sacrifiqui alguns extres que si que tenen les seves rivals.

El meu idil·li amb les Yamaha Ténéré va començar el 2005 quan vaig adquirir una mítica Ténéré 600 del 1988. Una moto amb la que vaig somniar durant moltes hores avorrides de classe, juntament amb l'Africa twin 750. No sabia quina era la mès bonica, si la Yamaha o la Honda. La Ténéré 600 tot i portar el motor de la XT 600 tenia un molt bon cop de gas, una moto àgil, divertida i a l'hora amb qualitats aventureres, això sí, limitades pel seu mono cilíndric. 

Quan gaudia de l'Africa Twin RD07 del 1994, Yamaha, cap allà el 2008 va llançar al mercat la nova Yamaha Ténéré 660, una moto preciosa que va ser la culpable que "sacrifiqués" la moto de l'ala daurada i em passés novament al món Ténéré... 

Amb la Ténéré 660 vaig fer molts viatges i vaig tornar a gaudir de la moto, miro enrere i veig el Marroc, França, Itàlia, Àustria, República Txeca, Eslovàquia, Polònia, Grècia i Turquia son alguns dels països per on vaig rodar amb la meva Ténéré 660.  

Però centrem-nos en la nova Ténéré 700, gràcies al concessionari Yamaha motos Trafach de Girona vaig poder gaudir d'un matí molt entretingut. Malgrat que a mi m'agradava la blanca i vermella (com ès que Yamaha no ha fet la blava i groga??) nomès estava disponible la negre, gris i groga, amb un tub Akrapovich...



Només seure a cavall de la Yamaha ja noto que les diferències entre la Suzuki V-Strom 1050, l'Africa Twin i la Yamaha, son notables. Amb les altres motos un seu i nota molt confort de marxa, a punt per fer quilòmetres. Amb la Ténéré, seiem i notem un seient còmode, però molt més dur i estret que les altres dues motos i una posició alta, molt d'enduro, ideal per  bona ruta de muntanya, desert o a la fi del món.



Té unes suspensions kayaba de 210 mm de recorregut davant (barres de 43mm) i 200 mm de recorregut el posterior, totes dues regulables. La suspensió posterior pot ser regulada remotament, fet que fa que es pugui regular fàcilment depenent de l'estat de l'asfalt o del tipus d'us que vulguem fer. 

Trobem unes llandes com l'Africa Twin, davant de 21" i 18" darrera on tindrem una ampli ventall d'ofertes de pneumàtics per escollir. També trobo un abs amb boto desconnectable per si volem fer derrapades fora de pista.


El seu motor es el mateix que el de la MT07, un bicilìndric paralel de 689 cc que ofereix una potència de 73 cavalls que soc ideals per desplaçar els 187 kg de pes en sec (204 kg en marxa). 


Si la mirem bé veiem un xassís molt robust d'acer, molt noble, intuïtiu, agradable i agraït. 
A la part esquerra trobem un detall curiós: Una barilla de ferro que està collada a la palanca del canvi per accionar la marxa... Un fet discutible pels més radicals ja que en qualsevol caiguda ens podem quedar sense poder canviar de marxa.


Un altre detall discutible ès el motor en la seva part dreta. Quan circulem i ens podem drets toquem contínuament amb la bota dreta el motor. Em vaig trobar que contínuament el meu turmell pressionava el motor com si el volgués apartar ja que feia nosa. Al final un s'acostuma però són detallets que sobten (i molesten al principi). Yamaha, conscient d'aquest fet ven una tapeta que protegeix aquesta part en cas de caiguda.



El dipòsit de la Ténéré és de 16 litres i té una forma estreta només torbada per la forma del motor. La protecció aerodinàmica està garantida gràcies a un tamany molt efectiu de la pantalla i del carenat.



El frontal es de inspiració dakariana i està format per 4 llums led psicodèliques molt efectives.


Que la moto va ser desenvolupada per antics pilots del Dakar com Stephane Peterhansel també es nota en la instrumentaciò on trobem una pantalla multi funció LCD amb molta informació (no tanta com la Suzuki o la Honda) però també efectiva. El disseny del frontal permet la instal·lació d'altres elements d'ajuda i navegació.



En definitiva, una moto amb moltes aptituds off road, sense tants detalls, però amb un preu molt més competitiu que les altres dues motos. Una molt bona candidata per a futures aventures i que està a l'alçada de la família Ténéré. 











 

dimarts, 15 de desembre del 2020

Proves II part: Honda Africa Twin CRF1100

 El mite continua





Després d'haver provat la Suzuki V-Strom 1050 XT, anem al concessionari Honda Blanmoto de Girona on tenim cita per fer una prova amb la nova Honda Africa Twin 1100. 

Eren els anys vuitanta i jo era un vailet més, enganxat a la pantalla cada vespre per veure els resums de les etapes dakarianes on máquines com les Tenere, Africa Twin, DR Big o les Elefant rodaven pels deserts infinits d'Àfrica.

Quan tenia 16 anys, tenia una DT i somniava en poder tenir una d'aquelles motos, concretament una Africa Twin, o una Super Tenere i poder fer com aquells pilots idolatrats. 

Anys més tard havia idealitzat tant la màquina d'Honda que vaig poder adquirir a preu d'or una preciosa Africa Twin del 1990 (RD04) que tenien d'ocasió a ca l'Auradell de Girona. Amb ella vaig consolidar la meva dèria per viatjar amb moto, però de seguida la bella màquina em va mostrar les seves febleses. Els 50 cv que tenia el twin de 750 eren escassos a l'hora de viatjar per Europa. Per aquest motiu, i a la vista d'un viatge al Nordkapp la vaig vendre, força desil·lusionat.

Cinc anys més tard, una altra Africa Twin, en aquest cas el model del 1994 (RD07) que estava d'ocasió a can Trafach, se'm va insinuar i com que en un racó del meu cor l'amor del passat continuava existint, vaig tornar a trencar la guardiola i vaig adquirir una altra caríssima Honda Africa Twin.

He de reconèixer que vaig ser molt feliç amb la Africa Twin RD07, amb la qual vaig anar al Marroc i vaig fer diversos viatges amb ella, però els vells defectes van tornar a aflorar. La manca de potència van fer que adquirís l'asfàltica V-Strom 650 de Suzuki, amb uns 20 cavalls més. 

Van ser moltes les estones que em vaig preguntar el motiu pel qual Honda no va fer més potent el motor 750. Amb una sisena marxa i uns quants cavalls més seria la moto perfecte.

El 2016, va ser presentada la Africa Twin CRF 1000. La resposta que molts amants de les trail estàvem esperant i aquest 2020, Honda ha fer una remodelació de la moto pujant el cubicatge als 1100cc.





Si bé la Suzuki V-Strom 1050 XT És una moto essencialment asfàltica, Honda ens ofereix una moto molt equilibrada que tan va bé en asfalt com fora d'ell. Amb una llanda de 21 davant i de 18 darrera, les cartes de presentació de l'Africa Twin son clares: Una moto capaç de moure's fora de carretera amb molta agilitat i compromís. Pel que fa a les suspensions Showa trobem recorreguts com les antigues trail off road d'abans: 230 mm al davant i 220 mm al darrera, regulables electrònicament.



Quan seiem damunt de la moto ens trobem molt còmodes. La pantalla tàctil TFT a color ofereix una quantitat d'informació que a primera vista pensem que mai ens podrem entretenir a assimilar-la. Al dipòsit trobem el logotip "Africa Twin" i llavors ens sentim com dins de la llegenda. El motor bicilíndric en paral·lel (Euro5) té un ralentí impecable i al primer cop de gas notem que estem damunt d'una Honda. Suavitat i finura é el que destaca en les primeres impressions.

Al puny esquerra podem accionar les diverses informacions del panell de control, així com també podem canviar el tipus de conducció: Urban, Tour, Gravel, Off Road i dos més a gust del propietari. Amb el tipus Tour, surto de Girona i circulo per la C-65 direcció Quart on l'Honda em demostra que és capaç de blincar-me l'esquena amb la potència que disposa el seu motor de 101 cv. 



Honda ofereix dues versions DCT, tipus automàtic o manual. En el mau cas, com que sóc un tipus convencional m'he decidit per la manual, malgrat el model automàtic sigui molt elogiat pels usuaris. Com que la moto està pensada per un ús extrem, els japonesos han fet un xassís d'acer, per aguanta l'ús off road, això si, el subxassís és d'alumini per alleugerir el conjunt.

Per autopista la moto té un comportament excel·lent, té potència de sobres en tota la gama de revolucions i depenent del tipus de conducció podria dir que fins hi tot és nerviosa, amb un motor que demana més i més.


Honda ofereix també una versió "Adventure Sports" amb un dipòsit de més de 24 litres que fa que l'autonomia de la màquina sigui de més de 500 quilòmetres. 

Quan provem la màquina per camins trobem els 238 quilograms de pes, però després dels primers minuts d'adaptació, ens trobem gaudint com nens petits d'una conducció d'allò més divertida.

En definitiva. una gran moto amb moltes virtuts i pocs defectes, una màquina ideal si es vol polivalència. Amb aquesta moto tant podràs anar ràpid per les autopistes europees, com posar-te per les pistes (legals) de de la geografia local, o gaudir d'un viatge d'aventures pel nord d'Àfrica, com vam somniar tants de nosaltres. 

Actualment una de les millors motos polivalents trail genuïnes del mercat.






dilluns, 14 de desembre del 2020

Proves I part: Suzuki V-Strom 1050 XT

 

Eren els anys vuitanta i el rally Paris Dakar entrava, per festes nadalenques, com cada any, a les nostres llars. Era com una data assenyalada més, hi havia la nit de Nadal, el dia de Nadal, el dia de Sant Esteve, el Paris-Dakar, Cap d'Any, Reis i tornàvem a les classes quan encara els nostres aventurers corrien a través del desert direcció a la capital del Senegal.

Alguns arribaven amb ànsia de victòria (i només els valia el pòdium al Llac Rosa), altres dins les estructures d'equips més modestos amb la voluntat d'arribar dins el grup dels millors i lluitar per alguna etapa, altres, els privats, només amb la intenció d'acabar i veure les platges de Dakar, després d'invertir en la prova totes les seves penúries i tots els seus estalvis. Per a aquests últims, Thierry Sabine va crear el Dakar.



En aquells anys, els afeccionats i les marques es van bolcar en l'aventura i van sortir diversos models de motocicleta ben significatius relacionats amb la prova, les Àfrica Twin, les Ténéré, les Elefant o la DR Big, entre altres.

Suzuki va presentar un model amb una estètica molt atractiva, basada en la Suzuki Katana de carretera i que feia ben visible el "pic d'ànec" que donava una personalitat única a la motocicleta. Primer va ser la DR Big 750 i posteriorment, a partir ja del 1990, Suzuki va augmentar el pistó fins als 800 cc, de manera que era la trail mono cilíndrica de més cubicatge.

Després d'aquells anys, Suzuki ens va deixar orfes de trail genuïna, ja que mai va modernitzar el concepte DR Big, i ja a principis del segle XXI, concretament el 2003, va presentar les súper vendes Suzuki VStrom 650 i 1000, molt allunyades del concepte dual asfalt-off road. Una moto pràctica però clarament enfocada a la carretera, amb unes suspensions curtes i llandes de pals. 

Després de gairebé vint anys de concepte asfàltic, molts esperàvem un moto amb virtuts off road. Per desgràcia nostra, no ha estat així. Suzuki ha parit una moto impressionant d'aspecte dakarià i que recorda molt a la DR Big, però de cor VStrom, essencialment asfàltica. Possiblement per aquest motiu Suzuki no ha canviat el nom de les seves "trail" i ha mantingut la filosofia on road que tantes vendes ha comportat a la marca nipona.



L'estètica impressionantment atractiva de la moto és un dels punts a favor d'aquesta magnífica màquina. L'enllumenat tant davanter com posterior es LED, així com els intermitents.


Una vegada a bord de la nova VStrom 1050 XT, que he provat gràcies al concessionari Suzuki Esteve Blanch de Fornells de la Selva, tot sembla al seu lloc. Suzuki ha fet un esforç per tal que el pilot estigui com a casa seva pilotant aquesta moto. Un gran panell d'instruments digital ens manté informats de totes les dades que necessitem saber. Com totes les Suzuki accionem l'embragatge i premem el botó d'Start. La moto engega amb molta suavitat i rapidesa. El motor Euro5 de 1050 no té cap vibració i és una delícia sonora. 


La primera impressió és que es tracta d'una moto molt compacte, que en cap moment sembla una 1000, la sensació és que es tracta d'una moto molt més lleugera semblant a la 650, però quan sortim del peatge de Fornells de la Selva, els 106 cavalls ens recorden que a sota el cul portem quelcom potent de més de 1000 centímetres cúbics. 


La moto disposa del Low RPM Assist, una ajuda electrònica per circular per ciutat baix de revolucions i amb molt trànsit ja que redueix la possibilitat de calar el motor. També veiem un embragatge molt suau ja que porta un assistent d'embragatge (SCAS), i que fa que l'accionament sigui molt agradable, fet que ens reduirà la fatiga a la mà esquerra quan circulem molts quilòmetres per ports de muntanya.





La V-Strom 1050 XT té una IMU de Bosch que s'encarrega de gestionar les diverses ajudes electròniques que disposa la versió XT. Una d'aquestes la trobo molt pràctica, el Hill Hold Control que facilita les arrancades en pendent. També cal esmentar el Load Dependent Control, una ajuda de frenada quan es viatja amb pes o el Cruise Control amb el que podem mantenir la velocitat de creuer en viatges d'autopista.


En totes dues versions, tant la XT com la normal la instrumentació és la mateixa. Com hem comentat la pantalla és LCD, on es pot veure la velocitat, el tacòmetre, la marxa engranada, els dos parcials de comptaquilòmetres, el comptaquilòmetres total, el consum total i mig, el nivell de combustible, la temperatura del motor, la temperatura ambiental, el voltatge de càrrega de la bateria, el rellotge... Tot això ho podem visualitzar accionant la pràctica botonera de la mà esquerra.




Pel que fa al xassís és un doble biga d'alumini on trobem una excel·lent estabilitat i un comportament immillorable. La forquilla KYB és de 43 mm invertida i regulable, la suspensió posterior és tipus mono-shock regulable manualment sense eines.






Finalment esmentar la pantalla ajustable manualment, els protectors de mans, el seient regulable en alçada, caballet central, presa de 12v sota el seient i protectors de motor i càrter.

En definitiva, una gran moto on tot és al seu lloc, molt còmode, àgil, polivalent i excel·lent companya de viatges. Una gran feina de Suzuki que ha volgut continuar la saga VStrom amb tocs de nostàlgia del passat.

 


dimarts, 20 d’octubre del 2020

TERRES DEL COMTE ARNAU

                                          

Heu sentit a parlar de la llegenda del Comte Arnau? Sabeu qui va ser Otger Cataló? Avui descobrirem i ens passejarem per les terres per on, un dia, el Comte Arnau es passejava amb el seu cavall...


El Comte Arnau fou un pobre noble de la mitologia catalana. A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb l'abadessa de Sant Joan o no fer bé els pagaments promesos) va ser condemnat a cavalcar durant tota l'eternitat com una ànima en pena sobre un cavall negre el qual li sortien flames de la boca i dels ulls.

Una versió més elaborada del mite diu que el comte podria ser Arnau de Mataplana que fou obligat a casar-se als quinze anys amb Elvira, que li doblava l'edat i era mancada d'atractiu. Per aquest motiu la deixà, atret per Riquilda o Adelaisa, que a la vegada fou obligada a professar al monestir de Sant Joan de les Abadesses, on morí. El Comte Arnau, una nit de tempesta, malalt d'amor robà el seu cadàver del monestir i, cavalcant foll amb el seu cos en braços, l'estimbà en un cingle. I, en les nits de tempesta, alguns habitants del Ripollès veuen, o creuen veure, a la llum dels llampecs, l'excitat corser de foc corrent per les muntanyes.

Aquest personatge llegendari i mític català és probablement el més conegut de tots els esperits, ànimes en pena i fantasmes del Principat de Catalunya.


                                                  

Per arribar a les terres del Comte passarem per Ripoll i arribarem a Campdevànol per la carretera N-260. Al mig de la població de Campdevànol trobarem un trencant amb la indicació de Gombrèn on girarem cap a l'esquerra i seguirem la GI-401 durant 8 quilòmetres.

Gombrèn és un petit poble bucòlic perdut enmig de les muntanyes, actualment té només 186 habitants. Fa anys, el seu rector em va explicar que dins de l'església parroquial del poble es guarden, dins d'una urna, un parell de dits del comte Arnau com a relíquia. 

No ens aturarem aquí, seguirem direcció a La Pobla de Lillet on ens enfilarem cap al Santuari de Montgrony, terres d'Otger Cataló.


Montgrony, on arribarem després de fer una desena de quilòmetres i seguir les indicacions que, a peu de carretera trobarem. 

La llegenda diu que durant la reconquesta, qui va fer cap a Montgrony va ser el comte Otger Cataló. Aquest plantà la seva tenda i, per aplegar un exèrcit poderós i poder-se enfrontar als moros, va fer sonar el seu corn als quatre vents... però ni un sol home acudí a la seva cita i Otger es va quedar tot sol, amb el seu gos, força desolat.

El ca, veient la tristesa del seu amo, va anar fins al castell de Mataplana on va donar a entendre que quelcom passava. El comte Arnau, va enviar un servent a seguir el gos per veure què volia. La bèstia va manar-lo fins a la tenda del seu amo i Otger li va explicar el pla. Quan el comte Arnau en tingué coneixement va prometre ajudar-lo en tot i per tot. Aprofitant el seu prestigi cridà els cavallers més valents i n'aplegà fins a nou que juraren combatre els moros. Tots es van treure les espases i les estengueren davant l'altar de la Mare de Déu, disposats en una taula rodona. 

I van complir el jurament, ja que no pararen de lluitar fins que van aconseguir el seu propòsit i no va oblidar el seu gos, el qual el posà al seu escut en actitud de còrrer.

Els nou cavallers que juraren combatre els sarraïns van passar a anomenar-se els Nou Barons de la Fama i, de cadascun d'ells sorgí una família noble. Els cavallers eren Dapifer de Montcada, Galceran de Pinòs, Hug de Mataplana, Guillem de Cervera, Ramon de Cervelló, Pere d'Alamany, Gibert de Ribelles, Roger d'Erill i Ramon d'Anglesola. D'aquí sorgiren les families dels Montcada, els Pinòs, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alamany, Ribelles, Erill i Anglesola.

Aquestes famílies configuraren després la noblesa catalana. La figura dels Nou Barons de la Fama pren semblança dels Dotze Pars de França i de les llegendes artúriques dels Cavallers de la Taula Rodona.





El Comte també era amic de la Mare de Déu i dels sants. Una vaca de la seva vacada va trobar la imatge de la Mare de Déu del Montgrony. Així que ho va saber, va manar al vaquer que la portés al castell, on li faria aixecar una capella com una catedral. Sense saber com, però, la imatge fugí del castell i se'n tornà a la lleixa on encara avui es pot veure. El Comte manà al servei del castell que tornés la imatge. Així fou fet, però altra vegada en fugí. El cas va repetir-se set vegades, fins que comprengué que la Mare de Déu no desitjava aquell altar que ell li volia erigir. Per tant decidí fer-li aixecar una ermita allà mateix. 

L'accés al santuari de Montgrony era molt difícil, per no dir impossible, a través del greny natural obert a la roca viva. Com que ningú no hi podia pujar, el Comte cridà la seva gent i els manà que fessin uns graons que formessin una escala. Els vassalls, que treballaven molt i amb poc profit, en sentien desgrat. Per estimular-los els prometé que per cada cabàs de pedra que arrencarien els en donaria un de blat. La feina, però, tampoc no s'hi veia, malgrat el temps que hi esmerçaven. El Comte cregué que la gent treballava de mala gana, i els prometé un mesuró d'or per a cada cabassada de terra. El més vell dels vassalls que hi treballava va dir al Comte que els calia picar tant, que no treien sinó pols, puix que havien d'esmicolar la pedra. Ell contestà que pagaria la pols com si fos pedra. I la bona gent van fer l'escala. El Comte en va tenir un gran goig, però no es recordà més del pagament promès. Un dels seus súbdits li'n féu memòria, i ell replicà:

"Paraula donada-mai més recordada."

I no els donà ni un miserable maravedís. D'altres versions de la llegenda diuen que en comptes d'una mesura d'or per cabàs de pedra els pagà amb tres diners diaris, quantitat ínfima per a una feina tan dura. Hom també diu que pagà amb blat barrejat amb terra i pedres i també que, en mesurar-lo, en comptes de donar la mesura a caramull, segons llei i costum d'aleshores, la feia massa rasa. 






El Comte era molt donat a la cacera i passava la major part del temps lliurat a aquesta expansió. I fou el cas que una vegada que caçava per Montbador se li féu de nit, i, com que tenia molta gana, cercà un lloc on poder menjar i reposar. Enmig de la foscor i allí lluny va veure un llumet. Guiat per la claror féu cap a un gran palau que s'aixecava perdut enmig de l'espessa boscúria. 

Hi entrà sense cap recel i va trobar-se davant d'una gran taula molt ben parada i plena de menjars saborosos. Sense pensar-s'hi gaire, es va asseure i es posà a menjar. Quan estigué satisfet, atiat per la curiositat, entrà palau endins i féu cap a una cambra molt sumptuosa, ricament moblada, enmig de la qual hi havia un llit magnífic amb set matalassos. Com que se sentia cansat, s'hi va ajeure i s'adormí ben aviat. Quan es despertà va trobar-se que jeia al costat seu una gentil dama, de gràcia i bellesa sense parió.

El Comte, sorprès i admirat davant la inesperada presència de la dama, agafà una de les candeles que cremaven en sengles canelobres i la hi acostà. Involuntàriament va caure una gota de cera al pit de la donzella, que es deixondí i va explicar al Comte que era una dama encantada i que, per efecte d'aquella gota de cera que li havia tocat el pit, restaria encantada set anys més. Li demanà que al cap d'aquell temps tornés, que amb la seva presència la desencantaria, es casaria amb ell i fóra senyor d'uns gran tresors que hi havia en el palau, dels quals era ella la guardadora.

El comte l'Arnau esperà aquells set anys amb inquietud, per tal de poder ésser el marit d'aquella dama i senyor dels tresors i del palau. Fou, però, el cas que no pogué tornar-hi el mateix dia que complia el terme. Hi va arribar l'endemà i trobà la dama casada i que els tresors també ja eren d'un altre que havia estat puntual a desencantar-la. 

Això el contrarià sensiblement i li va fer perdre la jovialitat i la bonhomia que fins aleshores l'havien distingit i que el feien simpàtic a tothom. Des d'aleshores nasqué en ell una aspror que va congriar entorn seu un llarg rosari d'odis i malvolences. Així com fins aleshores havia servit Déu en tot el que podia, i també fet aixecar moltes capelles i esglésies, des d'aquell moment va sentir-se desafecte a les coses sagrades i féu amistat amb el diable, amb el qual va fer molta lliga.





El comte l'Arnau exercia damunt les dones dels seus vassalls un domini senyorial molt més abusiu del que permetien els usos i costums del seu temps. Tots els seus súbdits, el dia que es casaven, en eixir de la cerimònia es veien obligats a portar la muller al castell i posar-la a la disposició del senyor. Era corrent que l'endemà el senyor la deixés tornar amb el seu marit. Molt sovint, però, el comte l'Arnau les feia romandre al castell dies, setmanes i fins hi tot mesos.

Sempre que al castell hi havia un convit, el Comte feia acudir les donzelles més gentils i més boniques i mentre ell i els seus companyons de boira menjaven, les pobres fadrines s'havien de passejar despullades pel voltant de la taula ajupides i recollir les cireres que els entaulats els tiraven. El temps de les cireres era de vexació i de martiri per a les pobres donzelles vassalles del Comte. I hom diu que, un cop mort, per tal d'esborrar el mal record de l'abús senyorial, durant molts anys no hi hagué cap cirerer ni va entrar cap cirera dins dels dominis de Mataplana.

El Comte va enamorar la graciosa dama Blanca de Pradell. Després d'haver-la seduïda, quan ella el requerí per casar-se, ell li digué que ja ho era i que tenia una llarga fillada. La dama, indignada, li tirà en cara la seva vilesa i el tractà de baix i d'innoble. Les seves paraules feriren l'amor propi del Comte, que, foll de ràbia, l'estimbà daltabaix d'un dels cingles del Montgrony, que la llegenda qualifica encara de «Salt de la Dama». En dies de calma, a migdia, hom encara sent el clam planyívol de la dama, que puja del fons de l'abisme.




El comte l'Arnau era amic de totes les encantades de la contrada, que l'ajudaven i el protegien en tot i per tot amb llur poder sobrenatural. L'encantada de les coves de Ribes li va donar una espasa meravellosa que tenia el do de ferir sempre que era treta de la beina. Si el Comte la desembeinava, feria algú o altre sense ni tocar-lo ni tan sols veure'l. La gent en parlava amb temença tot dient:

"L'espasa del comte Arnau
fereix sempre que la trau"

L'encantada del Prestill lliurà al Comte una quantitat de diners dintre d'una bossa, que tenien la propietat de tornar sempre. El Comte se'ls podia gastar tantes vegades com volgués, però al moment ja els tornava a tenir dins. Aquests diners meravellosos li donaven una riquesa sense fi, que li permetia d'afrontar les empreses més difícils, i mai no s'havia d'aturar davant del cost. La mateixa encantada també donà al Comte una pedreta bonica que, passada per la cara, li feia adquirir atracció de tota dona que se'l mirés. Quan volia provocar l'admiració d'una dona, no li calia sinó passar-se per la cara la pedreta. Quan una noia quedava embarassada a la comarca i no se sabia qui era el pare, li donaven la culpa al Comte.

El senyor de Mataplana comptava, doncs, amb tres dons de meravella que posaven tot el món sota els seus peus: l'espasa de la virtut, els diners inexhauribles i el talismà de l'atracció. 







Hom creu que el pou de Sant Ou comunica amb les Coves de Ribes i hi ha un conducte que mena cap a l'infern. 

El forat de Sant Ou (forma popular del nom Eudald) té 83 metres de fondària amb una sala final de 13 metres de longitud i 3,5 d'amplada mitjana, que fou explorada el 1901 per Norbert Font i Sagué (1874-1910), geòleg, espeleòleg i escriptor fill de Gombrèn. Fins abans mai ningú que se sàpiga havia gosat baixar per l'avenc; els rumors de les llegendes i el terror misteriós que causava el Comte l'Arnau feia desistir tothom de seguida. Mossèn Font, apassionat per l'espeleologia, decidí de baixar-hi amb un equip col·laborador i, de passada, calmar les pors del poble tan centenàries. El descens fou seguit directament per més de 300 persones encuriosides i mig porugues vingudes expressament per veure com acabava tot allò. 

Durant 7 hores esperaren els exploradors, i el mossèn confirmà finalment que no s'havia topat amb cap ànima maleïda, però que la sala final era ben grossa. El 1962 una segona exploració d'un equip espeleològic del Centre Excursionista de Catalunya, s'endinsà altre cop per l'avenc i confirmà les troballes de Mossèn Font.




De la mort del comte l'Arnau n'hi ha diverses versions, totes relacionades amb l'art del mal i la baixada als inferns de l'ànima d'aquest noble.

El comte l'Arnau tenia al seu servei i com a criats, dos gats negres molt grossos que, sobretot quan sopava, li feien llum amb dues candeles de cera negra que com més cremaven, més creixien. Una nit, quan el Comte tornava de les seves malifetes, trobà un dels gats, que es deia Arnau, que l'esperava dalt de la roca del Gall, vora del gorg dels Banyuts. El gat cridà al Comte i li va dir que el seguís. El cavaller desembeinà l'espasa i envestí el gat, amb el que va sostenir una gran batussa i el matà. En arribar al castell va explicar a l'altre gat el que li havia passat. El gat es va posar fet una fúria. Li va dir que li havia mort el seu germà, que era l'únic que s'estimava en aquest món. Se li tirà al coll, l'agafà fortament amb les seves urpes i se'l va emportar cap a l'infern.

Hi ha qui diu que aquest cas no passà al castell de Mataplana, sinó dins del pou avenc de Sant Ou, que s'obre per damunt del Montgrony. Una vegada una pastoreta que filava per aquells verals volgué saber si era gaire profund i va començar a engegar fil pou avall. Ja n'hi havia amollat tretze fusades i encara no notava senyals que arribés al capdavall. Tot d'una, va sentir una veuota tota ronca, estranya i rogallosa que des del fons de tot deia:

"Tira fil, tira fil;
bé en pots tirar
fins que el món
s'acabarà"

La pastoreta va fugir tota esporuguida. Aquest pou, es diu que el va fer buidar el comte l'Arnau. El forat de Sant Ou, antigament, havia estat lloc on hi havia un castell el senyor del qual (probablement el Comte Arnau) abusava de totes les donzelles del seu feu per estimbar-les després dins l'avenc.

És d'aquest forat d'on surt l'ànima damnada del Comte Arnau en sonar la darrera batallada de la Mitjanit de Sant Joan, escapada de l'Infern, muntant un corser de flames.

Una variant de la tradició diu que el cavaller surt del gorg dels Banyuts per tornar a la terra per emprendre la seva carrera infernal de cada nit.

Diuen que aquest gorg és una de les portes de l'infern. Els pastors temen passar amb la ramada per aquells verals perquè creuen que del fons del gorg surt a voltes un boc o un marrà negre que es barreja entre el bestiar, damunt del qual té molta atracció, i que quan se l'ha fet seu es llança al gorg i tot el ramat el segueix. Aquell boc o marrà, que sempre és negre, no és altre que el diable, que així ha fet perdre molts ramats i molt bestiar. 




Hom creu que el Comte fou enviat a l'infern de viu en viu i que encara no és mort avui. L'ombra que molts han sentit i àdhuc han vist passar, no és pas la seva ànima, com creuen la majoria, sinó ell mateix en persona, que encara volta furiós flastomant i maleint a desdir tal com feia un miler d'anys enrere. 

La fi del comte l'Arnau, s'explica encara d'altres maneres. Hom diu que eren tantes les seves malifetes, que superaven les del diable i que aquest, temorós que no arribés a suplantar-lo, se l'emportà cap a l'infern. I encara hi ha qui creu que, adolorit el Cel per tanta maldat, envià un àngel a la terra perquè el fes desaparèixer.

L'ànima del comte l'Arnau fou condemnada a vagar eternament per tot el que foren els seus dominis. 

Totes les nits, cap al tard, surt de l'infern pel gorg del Banyuts cavalcant el cavall de foc, carregat amb la monja que va ésser la seva estimada i, rabent com el llamp, dona voltes, esperitat i embogit, sense repòs ni descans. Va seguit d'un estol de gossos que lladren sinistrament quan passa sempre a altes hores de la nit, voltat de flames i traient foc pels ulls, per la boca i per les orelles, igual que el seu cavall, que no se sap ben bé si corre o si vola, però que estén un raig de foc com una flamant reguera. 

Per la boca llança flames enceses que omplen d'una claror sinistra tot l'espai per on passa. És molta la gent que l'ha sentit passar i sentir el vent impetuós que aixeca quan passa com el llamp. Com molt bé descriu Verdaguer al Cant XII de Canigó.

En exes valls a rellevar ma forma
vestit de foch y flama
ja vé'l Comte l'Arnau;
Boscos, soleys, masíes que'l cor ama,
per sempre adeussiàu

Per alliberar-se de la seva acció, la gent sota els llençols fa el senyal de la creu i diu un parenostre.

Hi ha qui creu que la carrera infernal fineix al Montgrony, on fa cap el Comte, empès per la cursa desenfrenada, i, sense saber què es fa, s'estimba ell i la seva estimada cingles avall. Aleshores para el vent. En arribar a l'abisme, el cavall dóna una potada forta a la roca i deixa l'empremta de la seva pota, indret que encara avui la gent assenyala i qualifica de «Petjada del comte l'Arnau». 

Hi ha qui diu que el comte l'Arnau volta contínuament, sense deturar-se ni de nit ni de dia, sinó que de dia ronda per altres indrets molt allunyats i desconeguts i que per això de dia ningú no el sent. 

Transitar cap al tard pels paratges per on sol voltar el Comte és molt perillós, ja que podem trobar la seva ànima. I si veiem el seu corser envoltat de foc, corrent com un esperitat, podem quedar condemnats a vagar amb ell per tota l'eternitat.












dimecres, 19 d’agost del 2020

La creu de Vilanna









Molt a prop de l’església de Sant Mateu de Vilanna, al terme municipal de Bescanó, s’hi troba una senzilla creu de pedra. Si ens fixem en la inscripció que apareix a la base, el monument va instal·lar-lo, el 14 de setembre de 1913, la Joventut Jaumista de Girona i recorda la mort de nou voluntaris carlins el 23 d’abril de 1851, poc després de l’acabament de l’anomenada guerra dels Matiners. Es tracta d’un episodi fosc, difícil de reconstruir. En un documentat estudi, la historiadora Dolors Vilamitjana resseguia el debat que va airejar-se a la premsa de l’època, en la qual resulta molt complicat destriar entre la versió oficial i les interpretacions dels dos bàndols que s’havien enfrontat militarment fins dos anys abans. De fet, és precisament en aquest ambient postbèl·lic, de tensions i ferides sense tancar, de conspiracions permanents dels uns i d’inseguretat dels altres, que cal inserir aquell episodi. Si fem cas a la primera publicació que va donar-ne compte, El Postillón de Girona, els Mossos d’Esquadra havien tingut coneixement “que en el poble de Vilanna s’estava formant una conspiració en sentit carlista” i es va presentar a can Vilallonga per tal de frustrar-la. Segons aquesta mateixa font, els suposats carlins van intentar fugir, “per la qual cosa van disparar contra ells i van morir”. El diari no només va donar la primícia, sinó que va expressar el desig que “aquesta lliçó servirà d’escarment a alguns il·lusos que no tenen cap més anhel que pertorbar la pau del país”.

Dos dies després d’aquella primera referència, el capità general de Catalunya, Ramon de la Rocha, va traslladar la versió oficial del succés, idèntica a la d’El Postillón. El cap militar, a més, recordava el seu ban del 13 de juliol, en el qual s’advertia que aquells que “se arrojen al crimen de la insurrección no les ha de caber otra suerte que morir en el campo, o morir por la ley, juzgados breve y sumariamente por las comisiones militares”. En qualsevol cas, la versió oficial era extremadament inconsistent. I, ben aviat, es va obrir un debat periodístic en el qual es van airejar alguns detalls esgarrifosos que evidenciaven la precarietat tant del mòbil conspiratiu com del suposat intent de fuga, com ara que no s’havien localitzat “armes ni papers subversius” o que “els cadàvers es van trobar emmanillats, de dos en dos, i un d’ells lligat a l’arrel d’un arbre”.

La instal·lació de la creu va fer-se coincidir amb un aplec que es va convertir en una demostració de força del carlisme gironí. Segons algunes cròniques, més de 5.000 persones van respondre a la crida dels dirigents carlins. Les hores prèvies, les estacions del carrilet i les carreteres eren plenes de grups de jaumins, abillats amb els seus uniformes i els estendards de les diferents agrupacions, mentre que algunes dones portaven boina blanca i lluïen margarides, un emblema que recordava l’esposa de Carles VII. Al baixador de Vilanna, les autoritats van ser rebudes als acords de “Lo foc d’Alpens” i “L’entrada de don Carlos”. Quan la comitiva va arribar a la creu, que estava coberta de crespons negres, es va oficiar una missa i el rector de Vilanna, membre de la junta que organitzava l’aplec, va beneir el monument. Al davant del monument funerari s’hi va instal·lar un altar de campanya i, a la dreta, una tribuna des de la qual es van pronunciar els mítings de la tarda. La pluja no va parar de caure durant tot el dia i un dels oradors, el diputat Dalmau Iglesias, no es va estar d’establir un paral·lelisme entre la fidelitat dels carlins i la capacitat dels assistents per suportar les inclemències meteorològiques: “Tenim amor, fe, lleialtat i esperit de disciplina, ho proclama la nostra actitud davant les inclemències del temps. La pluja cau amb força i vosaltres us manteniu impassibles.” I tot seguit es va referir a l’estratègia del carlisme, a mig camí entre l’acomodació al règim i la temptació conspirativa, que es concretaria novament el 1936: “Tenim el temperament dels vencedors. Però mentre no arribi l’hora d’anar al camp de batalla, hem de lluitar en pau, treballant en eleccions i en tots aquells actes que requereixi l’interès del partit”. A partir d’aleshores i durant molts anys, la creu de Vilanna es va convertir en un espai de memòria del carlisme, tan avesat a recordar els herois i els màrtirs de la tradició.


Molt a prop de l’església de Sant Mateu de Vilanna, al terme municipal de Bescanó, s’hi troba una senzilla creu de pedra. 




Si ens fixem en la inscripció que apareix a la base, el monument va instal·lar-lo, el 14 de setembre de 1913, la Joventut Jaumista de Girona i recorda la mort de nou voluntaris carlins el 23 d’abril de 1851, poc després de l’acabament de l’anomenada guerra dels Matiners. 

Es tracta d’un episodi fosc, difícil de reconstruir. En un documentat estudi, la historiadora Dolors Vilamitjana resseguia el debat que va airejar-se a la premsa de l’època, en la qual resulta molt complicat destriar entre la versió oficial i les interpretacions dels dos bàndols que s’havien enfrontat militarment fins dos anys abans. De fet, és precisament en aquest ambient postbèl·lic, de tensions i ferides sense tancar, de conspiracions permanents dels uns i d’inseguretat dels altres, que cal inserir aquell episodi. 
Si fem cas a la primera publicació que va donar-ne compte, El Postillón de Girona, els Mossos d’Esquadra havien tingut coneixement “que en el poble de Vilanna s’estava formant una conspiració en sentit carlista” i es van presentar a can Vilallonga per tal de frustrar-la. Segons aquesta mateixa font, els  carlins van intentar fugir, “per la qual cosa van disparar contra ells i van morir”. El diari no només va donar la primícia, sinó que va expressar el desig que “aquesta lliçó servirà d’escarment a alguns il·lusos que no tenen cap més anhel que pertorbar la pau del país”.

Dos dies després d’aquella primera referència, el capità general de Catalunya, Ramon de la Rocha, va traslladar la versió oficial del succés, idèntica a la d’El Postillón. El cap militar, a més, recordava el seu ban del 13 de juliol, en el qual s’advertia que aquells que “se arrojen al crimen de la insurrección no les ha de caber otra suerte que morir en el campo, o morir por la ley, juzgados breve y sumariamente por las comisiones militares”. 

Ben aviat, es va obrir un debat periodístic en el qual es van airejar alguns detalls esgarrifosos que evidenciaven la precarietat tant del mòbil conspiratiu com del suposat intent de fuga, com ara que no s’havien localitzat “armes ni papers subversius” o que “els cadàvers es van trobar emmanillats, de dos en dos, i un d’ells lligat a l’arrel d’un arbre”.




La instal·lació de la creu va fer-se coincidir amb un aplec que es va convertir en una demostració de força del carlisme gironí. Segons algunes cròniques, més de 5.000 persones van respondre a la crida dels dirigents carlins. 

Les hores prèvies, les estacions del carrilet i les carreteres eren plenes de grups de jaumins, abillats amb els seus uniformes i els estendards de les diferents agrupacions, mentre que algunes dones portaven boina blanca i lluïen margarides, un emblema que recordava l’esposa de Carles VII. Al baixador de Vilanna, les autoritats van ser rebudes als acords de “Lo foc d’Alpens” i “L’entrada de don Carlos”. 

Quan la comitiva va arribar a la creu, que estava coberta de crespons negres, es va oficiar una missa i el rector de Vilanna, membre de la junta que organitzava l’aplec, va beneir el monument. Al davant del monument funerari s’hi va instal·lar un altar de campanya i, a la dreta, una tribuna des de la qual es van pronunciar els mítings de la tarda. 

La pluja no va parar de caure durant tot el dia i un dels oradors, el diputat Dalmau Iglesias, no es va estar d’establir un paral·lelisme entre la fidelitat dels carlins i la capacitat dels assistents per suportar les inclemències meteorològiques: “Tenim amor, fe, lleialtat i esperit de disciplina, ho proclama la nostra actitud davant les inclemències del temps. La pluja cau amb força i vosaltres us manteniu impassibles.” 

I tot seguit es va referir a l’estratègia del carlisme, a mig camí entre l’acomodació al règim i la temptació conspirativa, que es concretaria novament el 1936: “Tenim el temperament dels vencedors. Però mentre no arribi l’hora d’anar al camp de batalla, hem de lluitar en pau, treballant en eleccions i en tots aquells actes que requereixi l’interès del partit”. A partir d’aleshores i durant molts anys, la creu de Vilanna es va convertir en un espai de memòria del carlisme, tan avesat a recordar els herois i els màrtirs de la tradició.