Ben a prop nostre hi ha un munt d'històries per explicar. Agafem la moto i ens hi apropem?
diumenge, 20 de desembre del 2020
Proves III part: Yamaha Tenere 700
dimarts, 15 de desembre del 2020
Proves II part: Honda Africa Twin CRF1100
El mite continua
Honda ofereix també una versió "Adventure Sports" amb un dipòsit de més de 24 litres que fa que l'autonomia de la màquina sigui de més de 500 quilòmetres.
Quan provem la màquina per camins trobem els 238 quilograms de pes, però després dels primers minuts d'adaptació, ens trobem gaudint com nens petits d'una conducció d'allò més divertida.
En definitiva. una gran moto amb moltes virtuts i pocs defectes, una màquina ideal si es vol polivalència. Amb aquesta moto tant podràs anar ràpid per les autopistes europees, com posar-te per les pistes (legals) de de la geografia local, o gaudir d'un viatge d'aventures pel nord d'Àfrica, com vam somniar tants de nosaltres.
Actualment una de les millors motos polivalents trail genuïnes del mercat.
dilluns, 14 de desembre del 2020
Proves I part: Suzuki V-Strom 1050 XT

Pel que fa al xassís és un doble biga d'alumini on trobem una excel·lent estabilitat i un comportament immillorable. La forquilla KYB és de 43 mm invertida i regulable, la suspensió posterior és tipus mono-shock regulable manualment sense eines.
dimarts, 20 d’octubre del 2020
TERRES DEL COMTE ARNAU
Heu sentit a parlar de la llegenda del Comte Arnau? Sabeu qui va ser Otger Cataló? Avui descobrirem i ens passejarem per les terres per on, un dia, el Comte Arnau es passejava amb el seu cavall...
El Comte Arnau fou un pobre noble de la mitologia catalana. A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb l'abadessa de Sant Joan o no fer bé els pagaments promesos) va ser condemnat a cavalcar durant tota l'eternitat com una ànima en pena sobre un cavall negre el qual li sortien flames de la boca i dels ulls.
Una versió més elaborada del mite diu que el comte podria ser Arnau de Mataplana que fou obligat a casar-se als quinze anys amb Elvira, que li doblava l'edat i era mancada d'atractiu. Per aquest motiu la deixà, atret per Riquilda o Adelaisa, que a la vegada fou obligada a professar al monestir de Sant Joan de les Abadesses, on morí. El Comte Arnau, una nit de tempesta, malalt d'amor robà el seu cadàver del monestir i, cavalcant foll amb el seu cos en braços, l'estimbà en un cingle. I, en les nits de tempesta, alguns habitants del Ripollès veuen, o creuen veure, a la llum dels llampecs, l'excitat corser de foc corrent per les muntanyes.
Aquest personatge llegendari i mític català és probablement el més conegut de tots els esperits, ànimes en pena i fantasmes del Principat de Catalunya.
Per arribar a les terres del Comte passarem per Ripoll i arribarem a Campdevànol per la carretera N-260. Al mig de la població de Campdevànol trobarem un trencant amb la indicació de Gombrèn on girarem cap a l'esquerra i seguirem la GI-401 durant 8 quilòmetres.
Gombrèn és un petit poble bucòlic perdut enmig de les muntanyes, actualment té només 186 habitants. Fa anys, el seu rector em va explicar que dins de l'església parroquial del poble es guarden, dins d'una urna, un parell de dits del comte Arnau com a relíquia.
No ens aturarem aquí, seguirem direcció a La Pobla de Lillet on ens enfilarem cap al Santuari de Montgrony, terres d'Otger Cataló.
Montgrony, on arribarem després de fer una desena de quilòmetres i seguir les indicacions que, a peu de carretera trobarem.
La llegenda diu que durant la reconquesta, qui va fer cap a Montgrony va ser el comte Otger Cataló. Aquest plantà la seva tenda i, per aplegar un exèrcit poderós i poder-se enfrontar als moros, va fer sonar el seu corn als quatre vents... però ni un sol home acudí a la seva cita i Otger es va quedar tot sol, amb el seu gos, força desolat.
El ca, veient la tristesa del seu amo, va anar fins al castell de Mataplana on va donar a entendre que quelcom passava. El comte Arnau, va enviar un servent a seguir el gos per veure què volia. La bèstia va manar-lo fins a la tenda del seu amo i Otger li va explicar el pla. Quan el comte Arnau en tingué coneixement va prometre ajudar-lo en tot i per tot. Aprofitant el seu prestigi cridà els cavallers més valents i n'aplegà fins a nou que juraren combatre els moros. Tots es van treure les espases i les estengueren davant l'altar de la Mare de Déu, disposats en una taula rodona.
I van complir el jurament, ja que no pararen de lluitar fins que van aconseguir el seu propòsit i no va oblidar el seu gos, el qual el posà al seu escut en actitud de còrrer.
Els nou cavallers que juraren combatre els sarraïns van passar a anomenar-se els Nou Barons de la Fama i, de cadascun d'ells sorgí una família noble. Els cavallers eren Dapifer de Montcada, Galceran de Pinòs, Hug de Mataplana, Guillem de Cervera, Ramon de Cervelló, Pere d'Alamany, Gibert de Ribelles, Roger d'Erill i Ramon d'Anglesola. D'aquí sorgiren les families dels Montcada, els Pinòs, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alamany, Ribelles, Erill i Anglesola.
Aquestes famílies configuraren després la noblesa catalana. La figura dels Nou Barons de la Fama pren semblança dels Dotze Pars de França i de les llegendes artúriques dels Cavallers de la Taula Rodona.
dimecres, 19 d’agost del 2020
La creu de Vilanna
Molt a prop de l’església de Sant Mateu de Vilanna, al terme municipal de Bescanó, s’hi troba una senzilla creu de pedra. Si ens fixem en la inscripció que apareix a la base, el monument va instal·lar-lo, el 14 de setembre de 1913, la Joventut Jaumista de Girona i recorda la mort de nou voluntaris carlins el 23 d’abril de 1851, poc després de l’acabament de l’anomenada guerra dels Matiners. Es tracta d’un episodi fosc, difícil de reconstruir. En un documentat estudi, la historiadora Dolors Vilamitjana resseguia el debat que va airejar-se a la premsa de l’època, en la qual resulta molt complicat destriar entre la versió oficial i les interpretacions dels dos bàndols que s’havien enfrontat militarment fins dos anys abans. De fet, és precisament en aquest ambient postbèl·lic, de tensions i ferides sense tancar, de conspiracions permanents dels uns i d’inseguretat dels altres, que cal inserir aquell episodi. Si fem cas a la primera publicació que va donar-ne compte, El Postillón de Girona, els Mossos d’Esquadra havien tingut coneixement “que en el poble de Vilanna s’estava formant una conspiració en sentit carlista” i es va presentar a can Vilallonga per tal de frustrar-la. Segons aquesta mateixa font, els suposats carlins van intentar fugir, “per la qual cosa van disparar contra ells i van morir”. El diari no només va donar la primícia, sinó que va expressar el desig que “aquesta lliçó servirà d’escarment a alguns il·lusos que no tenen cap més anhel que pertorbar la pau del país”.
Dos dies després d’aquella primera referència, el capità general de Catalunya, Ramon de la Rocha, va traslladar la versió oficial del succés, idèntica a la d’El Postillón. El cap militar, a més, recordava el seu ban del 13 de juliol, en el qual s’advertia que aquells que “se arrojen al crimen de la insurrección no les ha de caber otra suerte que morir en el campo, o morir por la ley, juzgados breve y sumariamente por las comisiones militares”. En qualsevol cas, la versió oficial era extremadament inconsistent. I, ben aviat, es va obrir un debat periodístic en el qual es van airejar alguns detalls esgarrifosos que evidenciaven la precarietat tant del mòbil conspiratiu com del suposat intent de fuga, com ara que no s’havien localitzat “armes ni papers subversius” o que “els cadàvers es van trobar emmanillats, de dos en dos, i un d’ells lligat a l’arrel d’un arbre”.
La instal·lació de la creu va fer-se coincidir amb un aplec que es va convertir en una demostració de força del carlisme gironí. Segons algunes cròniques, més de 5.000 persones van respondre a la crida dels dirigents carlins. Les hores prèvies, les estacions del carrilet i les carreteres eren plenes de grups de jaumins, abillats amb els seus uniformes i els estendards de les diferents agrupacions, mentre que algunes dones portaven boina blanca i lluïen margarides, un emblema que recordava l’esposa de Carles VII. Al baixador de Vilanna, les autoritats van ser rebudes als acords de “Lo foc d’Alpens” i “L’entrada de don Carlos”. Quan la comitiva va arribar a la creu, que estava coberta de crespons negres, es va oficiar una missa i el rector de Vilanna, membre de la junta que organitzava l’aplec, va beneir el monument. Al davant del monument funerari s’hi va instal·lar un altar de campanya i, a la dreta, una tribuna des de la qual es van pronunciar els mítings de la tarda. La pluja no va parar de caure durant tot el dia i un dels oradors, el diputat Dalmau Iglesias, no es va estar d’establir un paral·lelisme entre la fidelitat dels carlins i la capacitat dels assistents per suportar les inclemències meteorològiques: “Tenim amor, fe, lleialtat i esperit de disciplina, ho proclama la nostra actitud davant les inclemències del temps. La pluja cau amb força i vosaltres us manteniu impassibles.” I tot seguit es va referir a l’estratègia del carlisme, a mig camí entre l’acomodació al règim i la temptació conspirativa, que es concretaria novament el 1936: “Tenim el temperament dels vencedors. Però mentre no arribi l’hora d’anar al camp de batalla, hem de lluitar en pau, treballant en eleccions i en tots aquells actes que requereixi l’interès del partit”. A partir d’aleshores i durant molts anys, la creu de Vilanna es va convertir en un espai de memòria del carlisme, tan avesat a recordar els herois i els màrtirs de la tradició.













































