Avui som a Sant Cristòfol del Bosc, en un dels contraforts de les Gavarres al Gironès. Pugem fins a unes de les ermites més solitàries i enigmàtiques del massís gironí.
Per arribar-hi ens situem a la carretera C-65 fins que arribem a Llambilles. Una vegada a la població, per arribar a Sant Cristòfol seguirem un petit camí asfaltat que surt de la rotonda i s'enfila cap al bosc durant uns 5 quilòmetres. En arribar a la riera del Bugantó el creuarem i seguirem uns 3 quilòmetres per una pista sense asfaltar. Després d'un revolt ens apareixerà, ben majestuosa l'ermita solitària.
El lloc ja està documentat el 882, per tant som a un lloc mil·lenari. És una petita capella d'origen romànic amb planta rectangular i absis semicircular una mica apuntat, que recorda l'antiga forma de la quilla dels vaixells. Precisament d'aquest fet hi una curiosa llegenda que els veïns m'expliquen i que podria molt ben ser del 1691, data en que es va fer una gran reforma al temple:
Cap al segle XVII un pescador de la costa empordanesa havia sortit amb la seva barca a pescar i transportar diferents mercaderies als pobles veïns. Enmig de la travessia, però, es va veure atrapat per una terrible tempesta. L'home, mort de por, va jurar i perjurar que si se'n sortia d'aquella situació mai més tornaria a navegar i va encomanar-se a Sant Cristòfol, aleshores patró dels viatgers i navegants entre altres.
Després d'unes hores, la tempesta va afluixar i l'home va salvar la vida in extremis quan la seva barca ja naufragava.
Després de refer-se, l'home va veure les restes de la seva barca a la platja. En explicar la seva epopeia li van comentar que a Llambilles hi havia una ermita mig ensorrada, que estava venerada precisament a Sant Cristòfol. En agraïment al Sant, la va reconstruir i com a mostra de la seva promesa va posar les fustes de la proa del seu vaixell a la part de l'absis, configurant així la curiosa forma de la part posterior del temple.
Una forma que no trobem en cap construcció romànica d'aquestes característiques
Una altra història curiosa del lloc és la d'un ermità que tenia cura de la capella al Segle XIX. Es diu que l'home recorria les cases i els masos a la recerca d'almoines i oli per a l'església. Vivia en una construcció adossada a l'ermita que comunicava amb la capella per una porta interior. L'any 1836 va caure pres pels bandolers, que van entrar a la seva vivenda i li van exigir tots els diners. Com que no en tenia, els bandits el van cremar viu.
De llavors ençà va començar la decadència del lloc i a principis del segle XX, sense ningú que la mantingués, la casa s'anava esfondrant. El 1919, a més, un llamp va deixar força malparada la capella i el 1936, un fort temporal de vent i pluja va ensorrar la teulada.
No va ser fins el 1981 que trobem l'última reconstrucció i el 1983 es va beneir l'última campana de l'ermita.
Finalment per acabar, una curiositat que m'expliquen fa referència a aquest arbre, o el que queda d'ell:
Cap al 1996 es celebrava un casament a l'ermita de Sant Cristòfol del Bosc. En ser una capella tan petita molts dels convidats de la celebració esperaven a fora. Aquella tarda d'estiu, el temps es va complicar i els núvols negres van deixar pas a una tempesta de llamps i trons. Un dels llamps va impactar contra aquest arbre i va evitar així, que en aquell casament qui hagués hagut una desgràcia segura.
Després d'aquestes curiositats, finalitzem. Per tornar es pot seguir la pista que va fins a Cassà de la Selva, continuar fins a Coll del Bou, o tornar per on hem vingut.
