Com si d’un dimarts normal i corrent es tractés vaig deixar els nens a
l’escola, però no era un dia qualsevol. Tots sabíem que quan ells estiguessin a
l’escola jo començaria a rodar cap al meu destí; una aventura que em portaria
més enllà del telò d’acer. Seria una ruta espectacular amb moto, en la qual la
roda davantera de la meva Yamaha s’endinsaria per set països, al cor d’Europa,
fins a Polònia.
Em van abraçar fort i, sense mirar enrere ens vam acomiadar.
El matí és fresc i surto de Quart amb dubtes, però de seguida agafo cordura
i ritme. En poc més d’una hora creuo la frontera per la Jonquera, on m’ajunto amb
un altre motorista solitari que va carregat fins a dalt de tot. En arribar a un
peatge parlem una mica, ell va cap a Múnich, a Alemanya, rodem junts uns quants
quilòmetres fins que el perdo. El ritme de la seva Aprilia 1000 era força més
alt que el meu mono cilíndric de 660, així que baixo la mitjana i decideixo
agafar-m’ho amb més calma.
A primera hora de la tarda passo per Gap i deixo l’autopista francesa per
dirigir-me cap a Briançon i creuar els Alps pel port de Montginebre. A mitja
tarda, i després de creuar la frontera italiana, arribo a Cesana Torinese on el
propietari del petit hotel em diu que avui sóc el de la moto “piccola”. Quan
m’obre el garatge de l’establiment, per aparcar la moto, comprovo què volia dir
amb allò de “piccola”; m’ensenya la seva BMW 1200 i m’assenyala amb cara de
satisfacció sis ducatis 1000, que utilitzen un grup de motoristes belgues que
he vist descansant a la sala d’estar de l’hotel. També veig tres choopers
d’holanda al racó esquerra del garatge. La meva Ténéré descansarà aquesta nit
al costat d’unes nacked amb matrícula de la República Txeca. Decididament la
meva és la més “piccola” d’aquell tuguri.
 |
|
Al matí següent començo a rodar aviat direcció cap a la frontera austríaca,
però les previsions meteorològiques no son gaire bones. Passo per Torí i Milà,
sota una persistent pluja fina. Finalment a Bolzano vull veure el museu
d’arqueologia on descansa la mòmia Öetzi de 5300 anys, conegut com l’home de les neus el qual va ser trobat
el 1991 per una parella d’excursionistes alemanys que, per pura casualitat,
feien una ruta a peu per aquell indret. Dono moltes voltes per la ciutat sota
la pluja i quan hi soc a prop, em trobo que és peatonal. Veig que hauré de
caminar dos quilòmetres d’anada, més uns altres dos de tornada, amb les botes
de moto, i la pluja que cau amb ganes. Per tant, l’amic de les neus haurà
d’esperar, està clar que avui no vol ser molestat. El millor que puc fer és
avui creuar la frontera austríaca i fer nit on pugui al cor del Tirol.
Torno a la carretera i enfilo cap al Brennerpass sota el diluvi universal.
Després de comprar la “vignete”,
indispensable per circular per les autopistes austríaques, creuo la frontera.
En poca estona el temps millora i el paisatge és preciós, la sensació d’aire
net enmig del Tirol Austríac fan que quan arribo a Schönberg im Stubaital
m’aturi a un petit hostal per assecar-me i descansar. L’endemà vull arribar a
Berchtesgaden, a l’anomenat “Niu de l’Àliga” lloc de vacances d’Adolf Hitler.
El 1939 el partit nacionalsocialista alemany va regalar a Adolf Hitler la
construcció, situada a la muntanya de Kehlstein, a 1834 metres d’alçada i a uns
15 quilòmetres de Salzburg.
Un diplomàtic francès el va anomenar “el niu de l’àliga” i el kelsteinhaus es va quedar popularment
amb aquest nom. Originàriament havia de ser un palauet per rebre els dignataris
i diplomàtics que visitessin el mandatari alemany, però més tard es va
utilitzar per tot tipus de reunions i estades de vacances.
Per arribar-hi circulo per les carreteres secundàries. La ruta és molt
pintoresca, però està plena d’obres i camions i, a més, plou cada vegada més.
Quan em creuo amb algun vehicle pesat, les seves rodes em tiren al damunt tota
l’aigua acumulada a la carretera. Condueixo així uns 170 quilòmetres i arribo
fet un fàstic a Berchtsgaden, on un noia de l’oficina d’informació, en veure la
meva pinta, dubta si marxar corrents o trucar a la “polizei”. Finalment s’apiada
de mi i em comenta que si vull visitar l’anomenat “Niu de l‘Aliga” haig
d’agafar un dels busos llançadores que recorren els sis quilòmetres i escaig
d’espectacular carretera particular.
Després d’uns 15 minuts d’autobús em trobo just trepitjant un dels vestigis
més enigmàtics de la segona guerra mundial.
El 10 de maig de 1945 la tercera divisió d’infanteria americana va arribar
en aquest punt i fotografies de l’època mostren els soldats bevent el vi del
dictador Alemany. Però no van ser els primers, concretament el 5 de maig del
1945, cinc dies abans que els americans, els soldats de la 2a divisió blindada
Leclerc, juntament amb la famosa “Nueve”, ja havien arribat a la Kehlsteinhaus.. Per tant els francesos van avançar-se novament
als americans, igual com ho van fer el dia de l’alliberament de París.
Avui en dia el “Niu de l’Aliga” és un lloc turistic i s’ha convertit en un
restaurant. Si el dictador aixequés el cap els afusellaria a tots, o igual li
vindrien de gust uns espagueti a la bolonyesa, tal i com em demano jo, en una
de les taules ubicades al mateix saló on Hitler devia ficar-se el dit al nas.
Diuen que la vista des d’aquí és
espectacular i com diu aquell: “Diuen, diuen...” Perquè jo veig només unes
espectaculars vistes a uns cinc metres de distància enmig d’una espessa boira,
que no em deixa veure res.
Encara em queda molta jornada per davant i quan torno al pàrquing engego la
moto, engrano primera i marxo cap a Oberösterreich, al nord del país. A mesura
que em vaig apropant el temps millora molt i arribo a les rodalies de Linz amb
un temps primaveral. A la riba del Danubi m’aturo, m’endinso per la seva vall i
trobo un petit i acollidor allotjament, a només 10 quilòmetres d’un poblet
anomenat... Mauthausen!
Mauthausen! Mauthausen! Nom fatídic, maleit lloc que només pronunciar-lo fa
venir calfreds. El matí següent aturo la meva moto al costat de les vies de
l’estació de tren, on molts van baixar per no tornar a pujar mai més, i que
estan a uns 5 quilòmetres del camp que porta el mateix nom del poble.
Després de travessar el poble, al cim d’un turó, es veu el recinte gris,
inert, del camp. Construcció silenciosa, tètrica que amaga l’horror del
nazisme. En aquest recinte van morir més d’11.000 republicans espanyols que van
fugir a França al finals de la Guerra Civil.
Veig molts monuments de diversos països recordant la barbàrie, l’únic
monument pagat pels propis deportats supervivents és l’espanyol. Ells van ser
dels primers en entrar al camp i els últims en sortir ja que pel règim de
Franco van ser considerats apàtrides. Segons els mateixos deportats, cada pedra
del mur exterior, porta la sang d’un republicà espanyol ja que quan van arribar
al camp, encara s’estava construint i van ser ells els encarregats de pujar el
material que extreien de la pedrera de Mauthausen
Veig que el camp és visitat per nombrosos grups d’escolars austríacs és un
bon símptoma per tal que les properes generacions coneguin els errors del
passat.
Petita, mig dissimulada, s’alça la xemeneia dels dos crematoris. Milers de
vides van veure aquí el seu final prematur de manera tan abrupta com injusta.
És molt recomanable veure el museu memorial situat al mateix camp on hi ha
moltíssimes referències als republicans. El cap encara em bull quan deixo el
camp de concentració enrere i continuo rodant per la paradisíaca vall del
Danubi.
Ja més serè, me n’adono que rodo enmig d’un paisatge meravellós. En poca
estona em venen al cap les paraules d’Humberto Ecco “Ja al final de la meva vida de pobre pecador, mentre canós i decrèpit
com el món, em disposo a deixar constància sobre aquest pergamí al meu estimat
monestir de Melk dels fets sorprenents...” Així comença la coneguda obra de
l’autor italià, El nom de la Rosa,
una obra mestra de la literatura i que segons el propi autor estaria escrita per
un monjo alemany al segle XIV, al mateix monestir que m’acabo de trobar als
morros. Melk és una petita població a les ribes del Danubi on destaca la figura
imponent del seu monestir.
Actualment el cenobi és d’estil barroc i va ser reestructurat completament
durant el segle XVIII. Poc queda del primitiu edifici romànic medieval on
suposadament Adso de Melk va escriure els enigmàtics i reveladors pergamins del
Nom de la Rosa.
Aprofito que tinc temps i reservo una visita pel recinte. Val la pena que algú
t’expliqui la història que oculten els seus murs. Al final de la visita em
quedo sol amb el guia, em comenta que a la biblioteca de l’abadia hi ha molts
llibres antiquíssims, però que ningú hi pot entrar, ni tan sols els
treballadors com ell.
El que donaria per descobrir el que oculta l’enigmàtica biblioteca!
És tard quan m’acomiado del guia i aprofito el capvespre per passejar i
descansar al solitari i petit poble de Melk.
Just quan surt el sol a l’horitzó jo ja estic damunt de la meva moto mirant
l’infinit. Avui faré els 500 quilòmetres que em separen de Polònia amb tota la tranquil·litat
del món. Em trobo en un paratge fascinant, ple d’història, però vull continuar
resseguint les cicatrius de la vella Europa.
Abans d’abandonar Àustria observo nombrosos cartells de venda de la vignete, sembla que és obligatòria per
circular per les autopistes de la República Txeca. M’aturo a comprar una vignete, però el venedor m’informa que
les motos circulen gratuïtament i no necessiten comprar cap justificant per
circular lliurement. Així que m’introdueixo a la regió de Bohèmia i la
profunditat dels seus paisatges. Passo per Brno amb el seu famós circuit i, cap
al vespre, em trobo amb una altra frontera, la cinquena. Serà el sisè país per
on les rodes de la meva Yamaha circularan en aquest viatge.
M’ho agafo amb molta calma i una estona més tard veig el cartell d’un
poble: Oswiecim. El sol es pon al sud de Polònia, de sobte un calfred em
recorre l’esquena, m’aturo, me n’adono, estic passant just al costat d’una de
les torres de guaita del camp d’Auschwitz I!!
Busco allotjament i trobo un petit hotelet força a prop del camp. A
diferència de Mauthausen, que era un camp inicialment d’extermini masculí,
Auschwitz era un camp catalogat de tercera categoria, és a dir d’extermini de
famílies senceres, on van ser internats homes, dones i nens.
Amb les llums d’un nou dia em fixo en l’entrada del tètric recinte, on ja a
primera hora es comencen a acumular nombrosos autocars de turistes. Avui en dia
Auschwitz està catalogat pel govern polonès com a museu nacional.
El vent bufa fort quan passo per sota l’arc on es pot llegir “Arbeit Macht
Frei” o el que és el mateix “El treball us fa lliures”, una mostra més del
cinisme i del feixisme nazi. La temperatura es va refredant a mesura que passa
el temps, entro als diferents edificis del camp on puc veure la historia i el
dia a dia dels presoners, en diferents habitacions restaurades reconvertides en
sales de museu.
Les sales dels diferents edificis estan plenes de fotografies de centenars
de persones que van estar privades de llibertat fins a la mort. La seva mirada
sembla que interroga al visitant, com si interpel·lessin el futur, un futur que
per a ells no existia.
La visita acaba on molts dels deportats van acabar, a la primera càmera de
gas d’Auschwitz I i al seu crematori.
A la botiga del museu hi ha diversos llibres en molts idiomes. Aprofito que
estan a un molt bon preu per comprar quatre llibres en castellà, que descriuen
la història del camp amb les narracions de diferents supervivents.
L’aire de Polònia és fresc i el silenci és absolut a primera hora del matí.
El cel encara està tenyit de vermell i el sol sembla que mandreja per no sortir.
A només 4 quilòmetres del camp d’Auschwitz I, hi ha el camp d’extermini més
gran del nazisme, el recinte d’Auschwitz II, també anomenat Birkenau.
Toco amb les mans l’acer fred dels rails que s’introdueixen dins del camp,
per la trista i solitària façana principal, construïda amb totxanes brutes.
Maleits rails....
M’he estat documentant per visitar el lloc en condicions i veure més enllà
dels vestigis que puc trobar. Una vegada dins em sorprèn l’enorme extensió de
terreny que ocupa, segueixo les vies i em situo a la rampa on es feien les
seleccions, els de la fila de la dreta a treballar, els de la fila de
l’esquerra, en ordre, cap al fons dels camp, directes a les cambres de gas i
als crematoris.
Birkenau tenia cinc cambres de gas, amb els seus cinc crematoris, i alhora
cada crematori tenia de 15 a 20 forns, suficients per fer desaparèixer els
cossos de milers de persones en poques hores. Sóc al mateix infern.
Al final de la guerra les construccions on es trobaven les cambres de gas i
els crematoris van ser dinamitades de manera que avui en dia podem veure les
ruïnes i les restes del que queden d’ells.
Darrera dels crematoris II i III, hi ha uns petits estanys d’aigua on
s’erigeix un monòlit on hi puc llegir en anglès “A la memòria dels homes, dones i nens que va caure víctimes del genocidi
nazi. Aquí descansen les seves cendres. Que les seves ànimes estiguin en pau”.
En aquests estanys hi ha part de les cendres que sobraven dels crematoris i que
no tenien cabuda als camions que sortien carregats cap al riu Vístula, on les
cendres eren abocades.
Recórrer l’extens camp de Birkenau porta el seu temps, a la tarda decideixo
que he tingut prou emocions. Encara compungit, m’assec damunt de la meva Yamaha
i retorno a l’hotel lentament.
Dormo malament el mateix dia que fa exactament 72 anys del desembarcament
de Normandia, un fet que va significar un punt d’inflexió en la història i que
va canviar el curs dels esdeveniments de la segona guerra mundial.
A poc més de mitja hora del camp hi ha la ciutat de Cracòvia, una
meravellosa ciutat antiquíssima on visito ràpidament l’antiga fàbrica DEF, la
Deutshe Emailwaren Fabrik, coneguda popularment com la fàbrica d’Oskar
Schindler. Aquest lloc va saltar a la fama quan Steven Spielberg va portar a la
gran pantalla la història dels jueus de Schindler, recollida al llibre Schindler’s Ark de Thomas Keneally. Avui
en dia l’antiga fàbrica és un museu que recull la història de l’ocupació nazi a
Polònia i fa un recorregut dels fets que van passar a la mateixa Cracòvia i
també, òbviament, explica la història del mateix Schindler i dels jueus que es
van salvar gràcies als seus actes.
Començo la tornada, amb la moto altra vegada carregada passo per la rampa
dels jueus i em perdo pels camins i carreteretes del sud de Polònia on només el
soroll del meu motor trenca el silenci inert del lloc. Com que no he seguit el
GPS, ara segueixo el mapa per petites carreteres poc transitades.
Circulo
d’aquesta manera uns 70 quilòmetres i finalment trobo la carretera principal
que em portarà de retorn a la República Txeca. Pacientment faig centenars de quilòmetres,
creuo la República Txeca fugaçment i torno a travessar l’antic teló d’acer per,
novament veure paisatges austríacs. Noto que estic cansat, a la primera
benzinera d’Àustria repostem moto i motorista. Veig moltes motos carregades d’equipatge
que m’avancen, ja m’he resignat a rodar entre 100 i 120 km/h, per no forçar el
meu petit motor, vaig una mica més ràpid que els camions això si, amb un consum
que mai passa del 4,5%.
Anava pensant en les musaranyes quan davant del parabrisa de la moto veig
un cartell que m’informa que m’acosto novament a Melk. No ho dubto gens, em
desvio cap a la vall del Danubi on la majestuositat de l’abadia sembla
saludar-me novament mentre uns núvols negres enfosqueixen el cel. Segueixo la
petita carretera seguint el riu i en poca estona noto com un llamp em cau a
poca distància. Una fina pluja que ho mulla tot fa acte de presència. A Sainkt
Valentin, al nord d’Àustria, el temps cada vegada és pitjor i la tempesta ha
fet enfosquir la llum de la tarda com si fos de nit. La llum davantera de la
meva moto il·lumina un petit hotel pintoresc on m’entaforo tot buscant refugi,
per no mullar-me més del que estic.
Mentre miro com diluvia a fora, planifico el que encara queda de viatge, la
propera jornada, si el temps acompanya hauré de travessar els Alps, miraré
d’anar pel Passo dello Stelvio, si el temps es complica hauré d’anar a Sant
Moritz, a Suissa.
Paradoxalment el matí és radiant, a només 7 quilòmetres de Sainkt Valentin,
els meus nassos topen amb el camp de Gusen, subcamp de Mauthausen, que segons
els testimonis fou el lloc on més republicans van morir, en realitat fou com
“l’escorxador” del camp principal. Avui en dia només queda un memorial i els
crematoris. Dins del memorial, mentre hi passejo, em fixo en les moltes plaques
commemoratives a la paret. N’hi ha de moltes nacionalitats , però la majoria
són de republicans espanyols, una crua realitat silenciada durant molts anys.
Sense entretenir-me massa torno a encarar la roda de la Yamaha direcció
Innsbruck. En poca estona creuo la frontera Alemanya i, a només 80 quilòmetres
de Múnich, me n’adono que ja son set els països pels que he rodat en pocs dies.
Els quilòmetres van caient un darrera l’altre com les línies discontínues de la
carretera. Giro en direcció sud novament, entro a Àustria altra vegada i,
després de deixar Innsbruck, el pas del Brenner m’introdueix a l’autostrada
italiana.
No sóc massa amant de les autopistes per això surto direcció el
Jauffenpass, també anomenat Passo Giovo, a 2094 metres, per poder creuar els
Alps per l’Stelvio. Començo la part alpina de la ruta.
Veig dotzenes de motoristes en un entorn de somni, muntanyes i més muntanyes.
Són paratges impressionants on sembla que de sobte hagin de sortir figures
llegendàries provinents directament del món del cinema fantàstic.
A mitja tarda decideixo que enmig d’aquells paratges seria un bon lloc per
buscar allotjament. Arribo a Sant Martino in Passiria, a la vall que porta el
mateix nom. Sóc al paradís de les dues rodes. Miri on miri veig motoristes i
ciclistes esforçant-se en pujat les rampes empinades dels ports alpins.
La meva preocupació és saber si el pas de l’Stelvio encara està tancat per
les neus hivernals, o pel contrari es pot circular lliurement. M’aturo en una
casa particular on tenen un cartell que informa que lloguen habitacions a
“motards”. Aquest tipus de cartells és força habitual a la zona i és que la
gent de les petites poblacions saben que són llocs freqüentats per viatgers
sobre dues rodes, i ofereixen allotjament còmode i barat.
La responsable de l’allotjament, després de fer un parell de gestions
m’informa que no tindré cap problema per creuar el pas de l’Stelvio, que el
port està obert. En aquesta part que pertany a Itàlia, tothom parla alemany
però la població no se sent ni italiana, ni alemanya, em diuen que ells són
tirolesos i per això tenen la seva cultura alpina. Una mostra més de la riquesa
de la zona.
Quan l’alba és radiant i l’optimisme està a cotes altes, és fàcil començar una
nova jornada. Feia molt de temps que volia trepitjar la part superior del pas
de l’Stelvio, el que es coneix com a “cima Coppi” en record del famós ciclista
italià Fausto Coppi, que va guanyar cinc edicions del Giro d’Itàlia i que va
morir prematurament de malària als 40 anys. Amb els seus 2758 metres és el punt
més alt del Giro, aquest coll és el atorga més punts en la lluita pel Gran
Premi de la Muntanya.
A mesura que em vaig apropant per una revirada, fotogràfica i bonica
carretera, són moltes les motos que m’avancen. Alguns saluden, altres semblen
concentrats com si disputessin un gran premi, però la majoria dels que pugem al
mític port ho fem empesos per un desig o un somni.
A Pratto Allo Stelvio comencen les famoses i sinuoses corbes en forma de
paella que, pacientment, vaig seguint una rere l’altra. A mesura que vaig
avançant començo a formar part del paisatge d’ensomni, com altres viatgers amb
moto i alguns ciclistes que desafien les lleis de la natura tot suant el
maillot.
Comença a fer fred i als costats de la carretera es va acumulant la neu,
veig el cim com si d’un espectre es tractés. Miro enrere i la imatge és
bestial, em queden pocs metres perquè les pistonades de la Yamaha em portin a
dalt de tot.
En arribar al cim observo dotzenes de motos aparcades carregades
d’equipatge fins a dalt de tot. Penso que no estic tan boig, si em trobo altres
bojos que fan el mateix que jo.
En aturar la moto em fixo en unes cinc o sis botigues que venen records als
visitants a uns preus esgarrifosos i un parell de restaurants on em podria em
podria recuperar tot menjant contemplant la natura, amb unes vistes increïbles.
La prudència econòmica fa que ni em plantegi provar-ho.
Després d’estar una bona estona en un mirador i de conversar amb uns
anglesos que recorren els Alps en un vell Austin Morris del 1969, inicio el
descens direcció Bormio. A mesura que passen els quilòmetres les terres es
tornen més planeres i en trànsit augmenta, arribo a Milà a mitja tarda després
de rodar durant més de 7 hores per recórrer tan sols 300 quilòmetres.
Milà és una ciutat molt agradable per passejar i recuperar-se tot menjant
una pizza carregada de ruccola. El Duomo és impressionant, però en un viatge on
recorro les cicatrius de la vella Europa, em dirigeixo cap a una plaça, la Piazza
Loretto.
El 25 d’abril de 1945, el Duce, Benito Mussolini va abandonar la ciutat de
Milà ja que la situació s’havia tornat insostenible i va intentar arribar a al
frontera amb Suissa. Ell i la seva amant, Claretta Petacci, van ser capturats
el 27 d’abril prop de la població de Dongo pels partisans de la columna
Garibaldi. Mussolini i Petacci van ser afusellats i posteriorment penjats de
l’estructura d’una benzinera Esso, de la Piazza Loretto de Milà. El lloc avui no
existeix i la plaça, posteriorment va ser transformada per adaptar-se als temps
moderns, avui és una de les més importants de la ciutat.
I l’aventura i les cicatrius es van tancant amb el pas dels dies. En un sol
dia faig els 800 quilòmetres que separen Milà de Quart. L’última etapa d’un
viatge carregat de passió, emoció i cultura. Les rodes de la meva Yamaha
acumulen pols de set països diferents per l’Europa més profunda. Un perible
al·lucinant de gairebé 7000 quilòmetres en solitari i amb moto, més enllà del
teló d’acer.
