Heu sentit a parlar de la llegenda del Comte Arnau? Sabeu qui va ser Otger Cataló? Avui descobrirem i ens passejarem per les terres per on, un dia, el Comte Arnau es passejava amb el seu cavall...
El Comte Arnau fou un pobre noble de la mitologia catalana. A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb l'abadessa de Sant Joan o no fer bé els pagaments promesos) va ser condemnat a cavalcar durant tota l'eternitat com una ànima en pena sobre un cavall negre el qual li sortien flames de la boca i dels ulls.
Una versió més elaborada del mite diu que el comte podria ser Arnau de Mataplana que fou obligat a casar-se als quinze anys amb Elvira, que li doblava l'edat i era mancada d'atractiu. Per aquest motiu la deixà, atret per Riquilda o Adelaisa, que a la vegada fou obligada a professar al monestir de Sant Joan de les Abadesses, on morí. El Comte Arnau, una nit de tempesta, malalt d'amor robà el seu cadàver del monestir i, cavalcant foll amb el seu cos en braços, l'estimbà en un cingle. I, en les nits de tempesta, alguns habitants del Ripollès veuen, o creuen veure, a la llum dels llampecs, l'excitat corser de foc corrent per les muntanyes.
Aquest personatge llegendari i mític català és probablement el més conegut de tots els esperits, ànimes en pena i fantasmes del Principat de Catalunya.
Per arribar a les terres del Comte passarem per Ripoll i arribarem a Campdevànol per la carretera N-260. Al mig de la població de Campdevànol trobarem un trencant amb la indicació de Gombrèn on girarem cap a l'esquerra i seguirem la GI-401 durant 8 quilòmetres.
Gombrèn és un petit poble bucòlic perdut enmig de les muntanyes, actualment té només 186 habitants. Fa anys, el seu rector em va explicar que dins de l'església parroquial del poble es guarden, dins d'una urna, un parell de dits del comte Arnau com a relíquia.
No ens aturarem aquí, seguirem direcció a La Pobla de Lillet on ens enfilarem cap al Santuari de Montgrony, terres d'Otger Cataló.
Montgrony, on arribarem després de fer una desena de quilòmetres i seguir les indicacions que, a peu de carretera trobarem.
La llegenda diu que durant la reconquesta, qui va fer cap a Montgrony va ser el comte Otger Cataló. Aquest plantà la seva tenda i, per aplegar un exèrcit poderós i poder-se enfrontar als moros, va fer sonar el seu corn als quatre vents... però ni un sol home acudí a la seva cita i Otger es va quedar tot sol, amb el seu gos, força desolat.
El ca, veient la tristesa del seu amo, va anar fins al castell de Mataplana on va donar a entendre que quelcom passava. El comte Arnau, va enviar un servent a seguir el gos per veure què volia. La bèstia va manar-lo fins a la tenda del seu amo i Otger li va explicar el pla. Quan el comte Arnau en tingué coneixement va prometre ajudar-lo en tot i per tot. Aprofitant el seu prestigi cridà els cavallers més valents i n'aplegà fins a nou que juraren combatre els moros. Tots es van treure les espases i les estengueren davant l'altar de la Mare de Déu, disposats en una taula rodona.
I van complir el jurament, ja que no pararen de lluitar fins que van aconseguir el seu propòsit i no va oblidar el seu gos, el qual el posà al seu escut en actitud de còrrer.
Els nou cavallers que juraren combatre els sarraïns van passar a anomenar-se els Nou Barons de la Fama i, de cadascun d'ells sorgí una família noble. Els cavallers eren Dapifer de Montcada, Galceran de Pinòs, Hug de Mataplana, Guillem de Cervera, Ramon de Cervelló, Pere d'Alamany, Gibert de Ribelles, Roger d'Erill i Ramon d'Anglesola. D'aquí sorgiren les families dels Montcada, els Pinòs, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alamany, Ribelles, Erill i Anglesola.
Aquestes famílies configuraren després la noblesa catalana. La figura dels Nou Barons de la Fama pren semblança dels Dotze Pars de França i de les llegendes artúriques dels Cavallers de la Taula Rodona.
El Comte també era amic de la Mare de Déu i dels sants. Una vaca de la seva vacada va trobar la imatge de la Mare de Déu del Montgrony. Així que ho va saber, va manar al vaquer que la portés al castell, on li faria aixecar una capella com una catedral. Sense saber com, però, la imatge fugí del castell i se'n tornà a la lleixa on encara avui es pot veure. El Comte manà al servei del castell que tornés la imatge. Així fou fet, però altra vegada en fugí. El cas va repetir-se set vegades, fins que comprengué que la Mare de Déu no desitjava aquell altar que ell li volia erigir. Per tant decidí fer-li aixecar una ermita allà mateix.
L'accés al santuari de Montgrony era molt difícil, per no dir impossible, a través del greny natural obert a la roca viva. Com que ningú no hi podia pujar, el Comte cridà la seva gent i els manà que fessin uns graons que formessin una escala. Els vassalls, que treballaven molt i amb poc profit, en sentien desgrat. Per estimular-los els prometé que per cada cabàs de pedra que arrencarien els en donaria un de blat. La feina, però, tampoc no s'hi veia, malgrat el temps que hi esmerçaven. El Comte cregué que la gent treballava de mala gana, i els prometé un mesuró d'or per a cada cabassada de terra. El més vell dels vassalls que hi treballava va dir al Comte que els calia picar tant, que no treien sinó pols, puix que havien d'esmicolar la pedra. Ell contestà que pagaria la pols com si fos pedra. I la bona gent van fer l'escala. El Comte en va tenir un gran goig, però no es recordà més del pagament promès. Un dels seus súbdits li'n féu memòria, i ell replicà:
"Paraula donada-mai més recordada."
I no els donà ni un miserable maravedís. D'altres versions de la llegenda diuen que en comptes d'una mesura d'or per cabàs de pedra els pagà amb tres diners diaris, quantitat ínfima per a una feina tan dura. Hom també diu que pagà amb blat barrejat amb terra i pedres i també que, en mesurar-lo, en comptes de donar la mesura a caramull, segons llei i costum d'aleshores, la feia massa rasa.
El Comte era molt donat a la cacera i passava la major part del temps lliurat a aquesta expansió. I fou el cas que una vegada que caçava per Montbador se li féu de nit, i, com que tenia molta gana, cercà un lloc on poder menjar i reposar. Enmig de la foscor i allí lluny va veure un llumet. Guiat per la claror féu cap a un gran palau que s'aixecava perdut enmig de l'espessa boscúria.
Hi entrà sense cap recel i va trobar-se davant d'una gran taula molt ben parada i plena de menjars saborosos. Sense pensar-s'hi gaire, es va asseure i es posà a menjar. Quan estigué satisfet, atiat per la curiositat, entrà palau endins i féu cap a una cambra molt sumptuosa, ricament moblada, enmig de la qual hi havia un llit magnífic amb set matalassos. Com que se sentia cansat, s'hi va ajeure i s'adormí ben aviat. Quan es despertà va trobar-se que jeia al costat seu una gentil dama, de gràcia i bellesa sense parió.
El Comte, sorprès i admirat davant la inesperada presència de la dama, agafà una de les candeles que cremaven en sengles canelobres i la hi acostà. Involuntàriament va caure una gota de cera al pit de la donzella, que es deixondí i va explicar al Comte que era una dama encantada i que, per efecte d'aquella gota de cera que li havia tocat el pit, restaria encantada set anys més. Li demanà que al cap d'aquell temps tornés, que amb la seva presència la desencantaria, es casaria amb ell i fóra senyor d'uns gran tresors que hi havia en el palau, dels quals era ella la guardadora.
El comte l'Arnau esperà aquells set anys amb inquietud, per tal de poder ésser el marit d'aquella dama i senyor dels tresors i del palau. Fou, però, el cas que no pogué tornar-hi el mateix dia que complia el terme. Hi va arribar l'endemà i trobà la dama casada i que els tresors també ja eren d'un altre que havia estat puntual a desencantar-la.
Això el contrarià sensiblement i li va fer perdre la jovialitat i la bonhomia que fins aleshores l'havien distingit i que el feien simpàtic a tothom. Des d'aleshores nasqué en ell una aspror que va congriar entorn seu un llarg rosari d'odis i malvolences. Així com fins aleshores havia servit Déu en tot el que podia, i també fet aixecar moltes capelles i esglésies, des d'aquell moment va sentir-se desafecte a les coses sagrades i féu amistat amb el diable, amb el qual va fer molta lliga.
El comte l'Arnau exercia damunt les dones dels seus vassalls un domini senyorial molt més abusiu del que permetien els usos i costums del seu temps. Tots els seus súbdits, el dia que es casaven, en eixir de la cerimònia es veien obligats a portar la muller al castell i posar-la a la disposició del senyor. Era corrent que l'endemà el senyor la deixés tornar amb el seu marit. Molt sovint, però, el comte l'Arnau les feia romandre al castell dies, setmanes i fins hi tot mesos.
Sempre que al castell hi havia un convit, el Comte feia acudir les donzelles més gentils i més boniques i mentre ell i els seus companyons de boira menjaven, les pobres fadrines s'havien de passejar despullades pel voltant de la taula ajupides i recollir les cireres que els entaulats els tiraven. El temps de les cireres era de vexació i de martiri per a les pobres donzelles vassalles del Comte. I hom diu que, un cop mort, per tal d'esborrar el mal record de l'abús senyorial, durant molts anys no hi hagué cap cirerer ni va entrar cap cirera dins dels dominis de Mataplana.
El Comte va enamorar la graciosa dama Blanca de Pradell. Després d'haver-la seduïda, quan ella el requerí per casar-se, ell li digué que ja ho era i que tenia una llarga fillada. La dama, indignada, li tirà en cara la seva vilesa i el tractà de baix i d'innoble. Les seves paraules feriren l'amor propi del Comte, que, foll de ràbia, l'estimbà daltabaix d'un dels cingles del Montgrony, que la llegenda qualifica encara de «Salt de la Dama». En dies de calma, a migdia, hom encara sent el clam planyívol de la dama, que puja del fons de l'abisme.
El comte l'Arnau era amic de totes les encantades de la contrada, que l'ajudaven i el protegien en tot i per tot amb llur poder sobrenatural. L'encantada de les coves de Ribes li va donar una espasa meravellosa que tenia el do de ferir sempre que era treta de la beina. Si el Comte la desembeinava, feria algú o altre sense ni tocar-lo ni tan sols veure'l. La gent en parlava amb temença tot dient:
"L'espasa del comte Arnau
fereix sempre que la trau"
L'encantada del Prestill lliurà al Comte una quantitat de diners dintre d'una bossa, que tenien la propietat de tornar sempre. El Comte se'ls podia gastar tantes vegades com volgués, però al moment ja els tornava a tenir dins. Aquests diners meravellosos li donaven una riquesa sense fi, que li permetia d'afrontar les empreses més difícils, i mai no s'havia d'aturar davant del cost. La mateixa encantada també donà al Comte una pedreta bonica que, passada per la cara, li feia adquirir atracció de tota dona que se'l mirés. Quan volia provocar l'admiració d'una dona, no li calia sinó passar-se per la cara la pedreta. Quan una noia quedava embarassada a la comarca i no se sabia qui era el pare, li donaven la culpa al Comte.
El senyor de Mataplana comptava, doncs, amb tres dons de meravella que posaven tot el món sota els seus peus: l'espasa de la virtut, els diners inexhauribles i el talismà de l'atracció.
Hom creu que el pou de Sant Ou comunica amb les Coves de Ribes i hi ha un conducte que mena cap a l'infern.
El forat de Sant Ou (forma popular del nom Eudald) té 83 metres de fondària amb una sala final de 13 metres de longitud i 3,5 d'amplada mitjana, que fou explorada el 1901 per Norbert Font i Sagué (1874-1910), geòleg, espeleòleg i escriptor fill de Gombrèn. Fins abans mai ningú que se sàpiga havia gosat baixar per l'avenc; els rumors de les llegendes i el terror misteriós que causava el Comte l'Arnau feia desistir tothom de seguida. Mossèn Font, apassionat per l'espeleologia, decidí de baixar-hi amb un equip col·laborador i, de passada, calmar les pors del poble tan centenàries. El descens fou seguit directament per més de 300 persones encuriosides i mig porugues vingudes expressament per veure com acabava tot allò.
Durant 7 hores esperaren els exploradors, i el mossèn confirmà finalment que no s'havia topat amb cap ànima maleïda, però que la sala final era ben grossa. El 1962 una segona exploració d'un equip espeleològic del Centre Excursionista de Catalunya, s'endinsà altre cop per l'avenc i confirmà les troballes de Mossèn Font.
De la mort del comte l'Arnau n'hi ha diverses versions, totes relacionades amb l'art del mal i la baixada als inferns de l'ànima d'aquest noble.
El comte l'Arnau tenia al seu servei i com a criats, dos gats negres molt grossos que, sobretot quan sopava, li feien llum amb dues candeles de cera negra que com més cremaven, més creixien. Una nit, quan el Comte tornava de les seves malifetes, trobà un dels gats, que es deia Arnau, que l'esperava dalt de la roca del Gall, vora del gorg dels Banyuts. El gat cridà al Comte i li va dir que el seguís. El cavaller desembeinà l'espasa i envestí el gat, amb el que va sostenir una gran batussa i el matà. En arribar al castell va explicar a l'altre gat el que li havia passat. El gat es va posar fet una fúria. Li va dir que li havia mort el seu germà, que era l'únic que s'estimava en aquest món. Se li tirà al coll, l'agafà fortament amb les seves urpes i se'l va emportar cap a l'infern.
Hi ha qui diu que aquest cas no passà al castell de Mataplana, sinó dins del pou avenc de Sant Ou, que s'obre per damunt del Montgrony. Una vegada una pastoreta que filava per aquells verals volgué saber si era gaire profund i va començar a engegar fil pou avall. Ja n'hi havia amollat tretze fusades i encara no notava senyals que arribés al capdavall. Tot d'una, va sentir una veuota tota ronca, estranya i rogallosa que des del fons de tot deia:
"Tira fil, tira fil;
bé en pots tirar
fins que el món
s'acabarà"
La pastoreta va fugir tota esporuguida. Aquest pou, es diu que el va fer buidar el comte l'Arnau. El forat de Sant Ou, antigament, havia estat lloc on hi havia un castell el senyor del qual (probablement el Comte Arnau) abusava de totes les donzelles del seu feu per estimbar-les després dins l'avenc.
És d'aquest forat d'on surt l'ànima damnada del Comte Arnau en sonar la darrera batallada de la Mitjanit de Sant Joan, escapada de l'Infern, muntant un corser de flames.
Una variant de la tradició diu que el cavaller surt del gorg dels Banyuts per tornar a la terra per emprendre la seva carrera infernal de cada nit.
Diuen que aquest gorg és una de les portes de l'infern. Els pastors temen passar amb la ramada per aquells verals perquè creuen que del fons del gorg surt a voltes un boc o un marrà negre que es barreja entre el bestiar, damunt del qual té molta atracció, i que quan se l'ha fet seu es llança al gorg i tot el ramat el segueix. Aquell boc o marrà, que sempre és negre, no és altre que el diable, que així ha fet perdre molts ramats i molt bestiar.
Hom creu que el Comte fou enviat a l'infern de viu en viu i que encara no és mort avui. L'ombra que molts han sentit i àdhuc han vist passar, no és pas la seva ànima, com creuen la majoria, sinó ell mateix en persona, que encara volta furiós flastomant i maleint a desdir tal com feia un miler d'anys enrere.
La fi del comte l'Arnau, s'explica encara d'altres maneres. Hom diu que eren tantes les seves malifetes, que superaven les del diable i que aquest, temorós que no arribés a suplantar-lo, se l'emportà cap a l'infern. I encara hi ha qui creu que, adolorit el Cel per tanta maldat, envià un àngel a la terra perquè el fes desaparèixer.
L'ànima del comte l'Arnau fou condemnada a vagar eternament per tot el que foren els seus dominis.
Totes les nits, cap al tard, surt de l'infern pel gorg del Banyuts cavalcant el cavall de foc, carregat amb la monja que va ésser la seva estimada i, rabent com el llamp, dona voltes, esperitat i embogit, sense repòs ni descans. Va seguit d'un estol de gossos que lladren sinistrament quan passa sempre a altes hores de la nit, voltat de flames i traient foc pels ulls, per la boca i per les orelles, igual que el seu cavall, que no se sap ben bé si corre o si vola, però que estén un raig de foc com una flamant reguera.
Per la boca llança flames enceses que omplen d'una claror sinistra tot l'espai per on passa. És molta la gent que l'ha sentit passar i sentir el vent impetuós que aixeca quan passa com el llamp. Com molt bé descriu Verdaguer al Cant XII de Canigó.
En exes valls a rellevar ma forma
vestit de foch y flama
ja vé'l Comte l'Arnau;
Boscos, soleys, masíes que'l cor ama,
per sempre adeussiàu
Per alliberar-se de la seva acció, la gent sota els llençols fa el senyal de la creu i diu un parenostre.
Hi ha qui creu que la carrera infernal fineix al Montgrony, on fa cap el Comte, empès per la cursa desenfrenada, i, sense saber què es fa, s'estimba ell i la seva estimada cingles avall. Aleshores para el vent. En arribar a l'abisme, el cavall dóna una potada forta a la roca i deixa l'empremta de la seva pota, indret que encara avui la gent assenyala i qualifica de «Petjada del comte l'Arnau».
Hi ha qui diu que el comte l'Arnau volta contínuament, sense deturar-se ni de nit ni de dia, sinó que de dia ronda per altres indrets molt allunyats i desconeguts i que per això de dia ningú no el sent.
Transitar cap al tard pels paratges per on sol voltar el Comte és molt perillós, ja que podem trobar la seva ànima. I si veiem el seu corser envoltat de foc, corrent com un esperitat, podem quedar condemnats a vagar amb ell per tota l'eternitat.
